Llengua catalana
verb
nom masculí
1 culte Paraula, però només en algunes expressions o en usos poètics: és una persona de verb fàcil.
2 gramàtica Paraula que expressa les accions, els estats, l'existència o els processos d'una persona o d'una cosa; té variació de temps, aspecte, mode, veu, nombre, gènere i persona: estimar, caure o dormir són verbs.
verb auxiliar gramàtica Verb que perd, matisa o canvia el seu significat en unir-se amb una forma no personal del verb principal: el verb haver funciona com a verb auxiliar en la formació dels temps compostos.
verb copulatiu gramàtica Verb que uneix el subjecte amb un atribut: ser, estar i semblar són verbs copulatius.
verb defectiu gramàtica Verb que no es pot conjugar en tots els seus modes, temps o persones: soler és un verb defectiu perquè no es fa servir en futur, en condicional ni en imperatiu.
verb impersonal gramàtica Verb que només es fa servir en tercera persona i que no té subjecte en forma personal: el verb ploure és un verb impersonal.
verb incoatiu gramàtica Verb que indica el principi d'una acció que progressa: el verb florir és un verb incoatiu.
verb intransitiu gramàtica Verb que no porta complement directe: el verb anar és un verb intransitiu.
verb irregular gramàtica Verb que s'aparta de la regla general i es conjuga de manera especial: els verbs cosir i merèixer són verbs irregulars.
verb pronominal gramàtica Verb que es construeix amb determinades formes dels pronoms: els verbs penedir-se i haver-hi són pronominals.
verb transitiu gramàtica Verb que pot portar un complement directe: el verb dir és un verb transitiu.
Diccionari Manual llengua catalana Vox © Larousse Editorial, SL
